Mai hauria imaginat que reciclar-se exigís tanta immediatesa. Aquest estat de formació permanent que associem al fet del reciclatge pedagògic és només una petita porció del concepte. La renovació de les nostres actituds quotidianes és el veritable pal de paller d'allò que a la universitat no ens van saber ensenyar. A vegades, i cada cop més, prenc consciència que és necessari prioritzar aquells mètodes i estratègies que recolzen un present i preparen un futur, i no només aquells continguts que informen sobre un passat i posen les bases del present. Així, si a Magisteri es dediqués el mateix temps a exposar el recorregut de les institucions educatives en el decurs de la història que a ajudar a pensar estratègies d'atenció, percepció i fins i tot creativitat, hom veuria una lògica de projecció que en alguns casos no sembla veure's, com si la universitat es delectés en ella mateixa sense pensar que en molts casos només és un graó formatiu entre l'escola i la feina, per molt essencial que sigui. La magnitud de la tragèdia no s'esdevé fins que t'has de trobar sol per primer cop a l'aula. Allà és on et vénen tots els mals, perquè sabent-te valedor d'un títol fantàstic, de lletra barroca i rivets daurats, penses què coi feies enlloc d'aprendre a fer callar sense semblar brusc, organitzar bé la classe o atendre un alumne mentre n'hi ha vint-i-quatre que et boicotegen qualsevol intent de ser amable. Que el professorat es recicli no vol dir que es dediqui exclusivament a omplir el seu currículum amb cursets d'informàtica, sinó que tot sovint aprengui a inventar-se nous mètodes per fer el mateix que hauria programat abans de comprovar la predisposició dels alumnes aquell dia. I és que si bé és cert que és exigible un canvi profund de prioritats i continguts de manera força freqüent, el reciclatge metodològic és gairebé diari. Hi ha qui opta i recomana canviar-se de camisa entre classe i classe, en el cas d'haver d'estar dues hores consecutives a la mateixa aula, per procurar un aire renovat, ni que sigui d'aparença. M'imagino què devia alertar en els seus alumnes la mestra que m'ho explicava per prendre consciència que havia d'enginyar-se alguna cosa que ajudés a mantenir una atenció expectant i defugís un probable allau d'avorriments i distraccions. Per sort encara no venen, o no he sabut trobar, un manual d'actuacions absolutament eficaces a l'aula, perquè canviar de camisa pot ajudar-me un dia però no el següent -o més encara, pot funcionar-li molt bé a la majoria i suposar-me un fracàs estrepitós cada cop que ho provi-. La solució rau en una atenta observació de la particularitat de cada aula i cada alumne per tal de descobrir, cada dia, què és allò que ens cal inventar. El càstig que funcionava ahir segurament avui genera indiferència a la majoria de la classe, i si el teatre que vaig improvisar la setmana passada els va embadalir aquesta setmana poden llençar-me'l pel cap sense miraments. Correspondre al que els alumnes necessiten no és un signe de debilitat fins que ho confonem amb el que els alumnes desitgen, però fins i tot aquest anhel seu es pot veure acomplert en les nostres actituds si som capaços d'unir, a la necessitat, l'atractiu d'una feina agradable, amb sentit, però sobretot constantment renovada. Quan prens consciència t'adones que la universitat pot assemblar-se, si no s'hi esforça, a l'autoescola: només t'ensenya a aprovar.
