Una qüestió de base

Fins ara havia considerat que una de les frustacions més grans del mestre era la de veure que els seus alumnes no assolien allò que es treballava a classe o, pitjor encara, que retrocedien a mesura que avançava el curs. Sovint penses que aquesta és la decepció més gran, especialment quan creus que la teva feina troba la seva base en l’enseyança d’una pila de continguts curriculars que, a voltes vomitats i a batzegades, penses que els han d’anar construint com a persones. Si consideres, però, que la teva feina va una mica més enllà i que, malgrat els teus límits, no només es tracta d’obrir un llibre, engegar la pissarra digital, parlar una mica i enviar deures a casa, t’adones que hi ha decepcions més grans. No és que hi hagi posat il·lusions desmesurades, en cadascú d’ells, com el pare que voldria que el seu fill compartís estudis i professió i es decep quan veu que no serà així, sinó que potser he partit d’un estadi tan optimista que he donat per suposades unes actituds enlloc de treballar-les.

 La responsabilitat compartida en l’educació de l’alumnat passa per fer-los comprendre que no els servirà massa ser uns genis en matèria lingüística si no són capaços de treballar en grup, i que poca cosa podran fer amb les matemàtiques si a la llarga l’única cosa que han consolidat bé és trepitjar els altres per superar-los. Quan una casa s’està construint sobre uns fonaments pantanosos no s’ha de canviar la manera d’edificar-la, sinó el lloc on fer-la. Si el terreny és ferm podem dedicar-nos a les reformes interiors i a les minúcies, però si no ho és cal replantejar la situació, treballar la base. És per això que, davant de successives decepcions diàries, convé revisar el punt d’on partim, i proveïr l’aula d’una bona dosi de realitat en reconèixer que unes de les prioritats han de ser el respecte, la col·laboració i la capacitat empàtica. Segons el meu parer, per lògica, és impossible ser organitzat en el treball si hom no és capaç de mantenir el seu calaix en ordre, ni pot desenvolupar una oratòria meditada aquell que no és capaç d’escoltar ningú que no sigui ell mateix i que no permet correccions ni opinions adverses. 

No demano que a l’aula imperi el silenci a totes hores, ni puc impedir una discussió pel futbol al pati, però no puc permetre que mitja classe aconsegueixi fer plorar un company pressionat en veure’s acusat per no haver fet bé els deures. Aquesta, i altres coses semblants, són les que em fan pensar que avui no és necessari repassar els insectes a Coneixement del Medi: sense empatia pels companys, seria un pèrdua de temps considerable.