Cada "cosa" al seu lloc (?)

“Elles són tontes. Si en veiés una ara, li donaria una patada”. És obvi que davant un comentari així, no podia continuar com si res, i continuar dedicant tots els meus esforços a fer que els nens aprenguessin a escriure “la nena té els cabells arrissats” sense hipersegmentar-ho. No puc jutjar-los per haver-ho dit, entre altres coses perquè desconec l’origen i la intenció d’unes paraules que, a la vegada, no arribo a endevinar amb quin grau de consciència i gravetat s’han processat. Hipòtesis a banda, em preocupa el semblant superb de l’expressió, perquè altres signes m’indiquen que no es tracta d’una situació aïllada. Si a aquest garbuix de sensacions hi afegim el consens per majoria de la resta de companys i gran part de la opinió en els articles que m’han facilitat a l’escola per ajudar-me a comprendre la raó de ser d’una escola que aposta per l’educació segregada, no em queda altre remei que preocupar-me de debò, i procurar que la meva resposta, en la mesura del possible, els sigui, com a mínim, diferent. Segurament és un comentari i prou, que no els avesa irremeiablement a la condició de futurs mascles alfa, però no cal ser gaire llarg de mires per adonar-se que hi ha quelcom que no rutlla. El que sí que és cert és que l’hàbit de no acostumar-los a la vida real pot viciar les seves actituds, i també les nostres, en no esdevenir conscients de la necessitat de capacitar-los davant d’un món del qual l’escola n’és, simplement, pura realitat immersa, que ha de contribuir a fer-los persones crítiques que optin més per l’anàlisi que pel dogma. L'escola diferenciada no és un cau infest de masclisme fins que algú decideix supeditar-hi la mixta, donant a entendre que les aules, allà, són antres libidinosos d'adolescents que es magregen per les cantonades i que gosen tractar el nen i la nena de semblant manera sense atendre als criteris que els diferencien. Trobo que mirar cap a l’altra banda denota, més enllà de debilitat, una vocació pobra: la del que presumeix hipòcritament del que té perquè no és capaç d’admetre que, fer-ho d’una altra manera, més enllà de ser una solució factible, suposaria un esforç que no està disposat a realitzar. Entenc que és més senzill posar damunt la taula informes que certifiquin, o provin de certificar, que uns tendeixen a un comportament lleugerament més alterat en presència d’algunes que, de trobar-se soles, rendirien molt més, en comptes de plantejar quins reptes educatius suposa aquest fet i provar de donar-hi una resposta que ajudi a avançar en matèria pedagògica. En qualsevol cas, si això no els fos possible -ja sigui per incapacitat, ideari o accídia-, caldria elaborar un discurs que, més enllà de la identitat de l'escola, i la de cadascú, no segregués, que no permetés -no, com a mínim, de manera conscient- expressions lapidàries i massa freqüents (“correu com nenes!”, “jugueu a coses de nois: no feu tonteries i aneu a jugar a futbol!”). Això demana, entre tantes altres coses, no enviar les nenes a pentinar nines i fer-los creure que, encara que no els faci gràcia, és allò (i res més) el que han de fer al pati.  

Vendre l'escola

Que et venguin que l’escola, per ideari, pretén formar bones persones, fugint de l’elitisme d’altres centres, i que després, quan hagi de mostrar-se de portes enfora, triï un selecte grup dels ex-alumnes més ben posicionats per parlar-ne és una mica sospitós. Dónes a entendre, doncs, que malgrat t’interessi una educació humana i intel·lectual basada en la humilitat i la bona feina de qui se sap feliç i agraït amb el que té, sempre et serà de més ajuda, a l’hora de vendre l’escola, un professor d’universitat que un escombriaire del teu barri (per molt que el vegis cada dia, i et somrigui amablement perquè es recorda de tu i de les coses que va aprendre). L’escola com a institució ha de donar-se a conèixer, però sense caure en el perill d’haver d’enginyar una imatge corporativa que la desvinculi del seu paper real i la converteixi en simple producte comercial. Hi ha coses amb les que no s’hi pot jugar. D’altra manera, doncs, faries de l’excel·lència una gran contradicció, perquè per comptes d’ajudar els alumnes a donar sentit a les coses i a esdevenir autònoms i capaços d’afrontar la vida amb respecte, convertiries l’aula en el plató d’un concurs de talents, d’un futur d’estrelles estrellades, que guanyarien molt (potser) però no valdrien gaire (segurament). Si dius que l’excel·lència es troba en la quotidianitat de qui se sap prou humil com per assumir una feina amb dignitat, per molt indigna que pugui ser, i creure’s capaç però sense caure en la supèrbia, no pots desdir-te’n quan es tracta d’una imatge de cara a l’aparador, entre altres coses perquè evidenciaries que, per a tu, l’escola és una fàbrica freda, visceral, deshumanitzada i deshumanitzadora. Això és, i espero que sigui per a tothom, l’antítesi del que cal pretendre-hi. Si les formes fan perdre el contingut de les coses existeix el perill que, de tant anunciar-se, no quedi temps per a fer-ho de debò. L’únic que es desencadena llavors és una seqüència d’accions aigualides, perquè donar-te a conèixer (i encara més ara) s’ha convertit en la prioritat del currículum ocult (i també del que no ho és tant) en detriment del que treballes dia rere dia a l’aula. Plantejar l’excel·lència no és dolent, perquè demana cercar noves tècniques que els facin més atractiva i accessible la informació als alumnes, i ajudar a millorar les seves capacitats de maneres més eficaces, però sempre i quan es tingui present aquell refrany popular que diu “lo mejor es enemigo de lo bueno”. I és que plantejar l’excel·lència des del punt de vista dels millors deixa al marge molts alumnes que han donat tot de si mateixos però que no han assolit la fita del nou i mig del primer de la classe, i han de sentir-se dir (a sobre) que ho podrien haver fet més bé, fins i tot quan han tocat el sostre de les seves pròpies capacitats. Seria frustrant, i trist, continuar tenint la sensació que la prioritat és la forma, que la tipografia i la mida del cartell són més importants que l’essència de l’eslògan: total, mentre a les cinc els nens els surtin ben pentinats...

Ni criminals ni ebenistes

A l’escola s’aprèn de tot, especialment com no s’ha de ser. Hi ha qui té com a màxima l’expressió “don’t smile ‘till Christmas” per referir-se a l’autoritat que ha d’imposar a l’aula, repetint-se a mode de salmòdia que no pot permetre’s somriure durant un bon temps –no fins que els alumnes hagin comprès que l’han de respectar. A mi em sembla que és un argument una mica dèbil, no per ineficaç sinó per contraproduent. Imposar-te, més enllà de semblar-me una contradicció pedagògica, no et fa valedor de respecte, però sí de temença. Com s’entén, doncs, que després de Reis apareguis a classe amb un somriure d’orella a orella quan portaves quatre mesos de cares llargues? Nou any, noves intencions? Potser un empatx de neules de xocolata? Com gestiones el tracte amb els  teus alumnes, ara que et tenen por però no confiança? No dic que en aquesta actitud no hi hagi implicació vocacionada per la docència, però sí una dubtosa mal·leabilitat a l’hora d’entendre qui són els nens, dogmatitzant manuals prehistòrics d’enfants sauvages que clamen a crits i cops (perquè no saben fer-ho d’una altra manera) que els marquin, els ordenin i els prohibeixin, de totes totes, qualsevol cosa que faci olor d’instint. Ara, en el meu primer any com a mestre molts em pregunten “què tal els nens?”, i sincerament, no sabria dir quina resposta esperen: “Vols dir si es porten bé? Si són rossos? Si parlen bé l’anglès?”. Ens convé entendre que, fet i fet, són infants. Que de la mateixa manera que s’embruten, ploren, i que prenen mal les mateixes vegades (o més) que actuen amb traïdoria. No confio cegament en la bondat absoluta dels infants, però tampoc no sabria negar-los la possibilitat de veure en el mestre una persona en qui confiar. Per bé que no cregui en aquesta perenne innocència dels alumnes, no crec que condemnar-los a l’educació del càstig perpetu, de cares llargues i sales de professors que imposen sigui la solució que ens salvarà de l’abisme entre el seu món i el nostre. No tinc cap mena d’intenció de justificar allò que els nens fan a consciència, però pequem de setciències si creiem esbrinar en tot moment les seves intencions. Tornar-se rígid en un entorn que demana flexibilitat és obviar-ne l’essència, de l’espai i dels destinataris. Si al néixer talléssim la mà a tothom davant la possibilitat d’apuntar amb un fusell potser no tindríem criminals... però tampoc no tindríem ebenistes.  

Ortopèdies i altres intents frustrats

-          Així doncs, això de les constel·lacions no ho sabíeu?

-          No. Però... per què ens ho expliques, si estem fent classe de català?

-          Ah! Que potser no us interessa?

-          Sí... mmm...sí.

Tot sovint el mestre pot perdre la noció d’allò que anava a (havia de) explicar, perquè una cosa ha dut a l’altra, i una pregunta a la següent, i s’ha vist immers en una lliçó que no venia al cas i que, si no hi para compte, tant se’ls en dóna, als alumnes. M’ha fet pensar, això, que la significativitat en l’educació és aparentment molt més senzilla quan és pensada que quan es duu a la pràctica. Encabir una explicació que no es desprèn del que s’està exposant i no es mesura ni s’emmarca, és una manera força ortopèdica de procurar la significativitat a l’aula, poc resultant i per més inri, desconcertant. No vull dir amb això que no hagi d’existir un ambient distès a l’aula, que permeti segons quines situacions i generi idees i punts de vista, perquè és precisament així com ha de ser, però tot sovint el pas de la teoria a la pràctica no és fàcil, i potser per comptes d’educar plantejant preguntes i optar per l’esperit crític i la participació, estem fent xauxa, aigualint –ofegant- les qüestions en un mar de distracció que allunya fins i tot d’aquell llibre que consideràvem en un principi per sota de les aspiracions de l’aula. Jo sempre havia fet bandera de recordar i fer recordar el perill de convertir-se, com a mestre, en un petit dictador, que promogués judicis de valor i trunqués els desitjos dels altres per imposar els seus, però vet aquí que el meu primer dia, en la meva primera classe, entre inseguretats, vaig pronunciar: “a mi la portada de la llibreta m’agrada que la feu així, vull que sigui d’aquesta manera”. I tot d’una aquell decàleg de capçal de llit va esdevenir paper mullat. És frustrant ésser conscient, en el mateix moment que ho estàs fent, que precisament allò no està gens bé (i més encara que entra en contradicció amb el que tu sempre havies defensat). El canvi rau en tenir present sempre allò que deia Philippe Meireu al seu Frankenstein educador: “l’alumne no és un objecte en construcció sinó un subjecte que es construeix a si mateix”. Si hom arriba a copsar que la tasca del mestre no és tant notar que allò après esdevé significatiu sinó aportar eines i posar sobre la taula continguts que els ho siguin de debò, el patiment no és, de ben segur, el mateix. És cert que ha de saber veure si allò que ofereix està tenint, en més o menys mesura, significat per a ells, perquè aquest serà un bon instrument d’avaluació que permeti virar de rumb en qualsevol moment, però abans que res haurà d’oferir-ho, com aquell enigma que puntualitza que, per apagar una espelma cal, sota condició sine qua non, que abans hagi estat encesa.