dijous, 29 de desembre del 2011

M'esforçaré (o Carta als reis d'Orient)


Ara que acaba el primer trimestre, i també l’any, em convé una petita llista, a mode de recordatori, per veure d’on coixejo i saber quines crosses he de demanar. Ja se sap que la carta als reis sempre és llarga, confiant que portin la majoria de les coses. Em conformo en anar-les aconseguint poc a poc:

-Re-programaré les programacions quan no estiguin del tot bé, i no esperaré a que els alumnes endevinin quina és la meva programació, en comprenguin els errors, n’esmenin les impureses, es reuneixin per redactar-la de nou i me l’entreguin per dur-la a terme, fent que en definitiva, siguin ells els qui s’adaptin a mi i a la meva maleïda programació.

-Tindré més paciència per no fer pagar justos per pecadors, per no esbroncar el de darrere i el de més enllà i oblidar-me que no anava per ells. Perdre els nervis és fàcil, però fer un acte de contenció, mossegar-se els llavis, esperar una mica i mirar als ulls no costa gaire més.

- En un acte de contenció similar m’abstindré de continuar recriminant tot allò que jo també faria. Si aquella actitud és susceptible de ser reprovada, tots dos (alumne i professor) assumirem el compromís de canviar, perquè la culpa haurà estat a parts iguals: si ell no pinta bé, optaré per agafar els colors i començar a provar-ho jo abans que obligar-lo a començar de nou.

-De tant en tant, i cada cop més, em disposaré a callar i a escoltar. Només així podré adonar-me, lluny de favoritismes, que hi ha alumnes que encara no sé si comprenen, gaudeixen o flaquegen... perquè encara no sé del tot quina veu tenen.

-A classe, posaré més en pràctica les expressions “ho sento”, “m’he equivocat” i “tens raó”.  No és un signe de debilitat sinó un exercici d’humanitat.

- No tindré la barra d’assenyalar els meus alumnes com a únics culpables de les meves mancances. Fer tard, no saber per on començar o entrar emprenyat a classe no sempre són evitables, però convertir els alumnes en la font del teu problema no és ser un poca-vergonya, sinó el següent.

-No intentaré que cap alumne s’emmiralli en mi, no només perquè l’estaria cagant molt, sinó perquè la meva obstinació hipòcrita podria ser contraproduent i fer que fos, pels alumnes, aquella persona que de gran no volen ser.

 -No m’acostaré a rapinyar rajoles de xocolata quan algú celebra anys a l’escola i no pretén oferir-me’n, no només perquè prioritzo el vici en detriment de l’esdeveniment que se celebra, sinó perquè abuso d’una immerscuda llibertat d’exigència. No em donaré a la bona vida aprofitant les escurrialles de les coques d’aniversari dels alumnes, no només per desafiar la meva gola sinó també la meva comoditat.

-...


dimecres, 14 de desembre del 2011

Sentències fulminants

Fer rodar caps i coronar els reis de la classe és un antídot eficient per controlar els teus alumnes. És la recepta màgica que dispara, en la majoria de casos, les alertes que posen en marxa un gran mecanisme de càstigs i professors de repàs. Lluny de provocar un drama, davant les estratègies d’avaluació més freqüents, el mestre pot triar entre tenir estómac o treballar-s’ho una mica més. Molts, immunitzats a base de depressions, cridòries i rutines, ja han deixat enrera les vergonyes, i no tenen cap incovenient en aprovar i suspendre, a tort i a dret, gràcies a un extens recopilatori de fitxes i proves d’aquelles d’anar tapant forats entre explicació i explicació. És lògic que aquest fons documental de dictats, comprensions lectores i cal·lígrafies sigui un puntal de la nota de l’avaluació, però no es pot convertir en l’origen i la finalitat de tota cosa. I és que el mestre té a les seves mans la possibilitat de fer rodar caps segons convingui, i això és perillós en la mesura en què no sigui capaç d’actuar amb responsabilitat i tacte. Tant culpable és el mecanisme avaluatiu com el mestre que ha optat per la via fàcil de la sobresaturació de fitxes, controls i altres maneres d’eludir la feina realment feixuga d’atendre correctament. Una mala gestió del temps ens precipita a la comoditat de fixar paràmetres numèrics que no deixen lloc a un espai veritable d’aprenentatge. Quin sentit té puntuar una prova de lectura de paraules per minut si l’alumne no és capaç de reconèixer-ne cap quan ha acabat, si no n’ha captat l’essència, si no ha entès el text? Unes magnífiques taules de resultats associades a puntuacions m’exposen que he d’aprovar en lectura, i amb matrícula d’honor, un alumne que ha llegit una barbaritat de paraules en un minut però que no ha entès absolutament res. On es troba l’eficàcia, la veracitat, l’aprenentatge, en totes aquestes proves de fireta? I en tantes fitxes per matar el temps? Si dediquéssim més temps a escoltar, observar i amarar-nos del que ens envolta comprovaríem que errem de metes, i que mentim a les programacions, perquè el temps se’ns tira a sobre i el més fàcil és servir-se de l’arma secreta de la sentència fulminant, obviant l’alumne pel que és i reduint-lo a uns quants criteris numèrics fruit d’una incompetència traduïda en fitxes sense gaire sentit, d’aquelles que es fan perquè toca fer-les i prou. I que ningú ens ho discuteixi perquè el podríem suspendre.