Ara que acaba el primer trimestre, i també l’any, em convé una petita llista, a mode de recordatori, per veure d’on coixejo i saber quines crosses he de demanar. Ja se sap que la carta als reis sempre és llarga, confiant que portin la majoria de les coses. Em conformo en anar-les aconseguint poc a poc:
-Re-programaré les programacions quan no estiguin del tot bé, i no esperaré a que els alumnes endevinin quina és la meva programació, en comprenguin els errors, n’esmenin les impureses, es reuneixin per redactar-la de nou i me l’entreguin per dur-la a terme, fent que en definitiva, siguin ells els qui s’adaptin a mi i a la meva maleïda programació.
-Tindré més paciència per no fer pagar justos per pecadors, per no esbroncar el de darrere i el de més enllà i oblidar-me que no anava per ells. Perdre els nervis és fàcil, però fer un acte de contenció, mossegar-se els llavis, esperar una mica i mirar als ulls no costa gaire més.
- En un acte de contenció similar m’abstindré de continuar recriminant tot allò que jo també faria. Si aquella actitud és susceptible de ser reprovada, tots dos (alumne i professor) assumirem el compromís de canviar, perquè la culpa haurà estat a parts iguals: si ell no pinta bé, optaré per agafar els colors i començar a provar-ho jo abans que obligar-lo a començar de nou.
-De tant en tant, i cada cop més, em disposaré a callar i a escoltar. Només així podré adonar-me, lluny de favoritismes, que hi ha alumnes que encara no sé si comprenen, gaudeixen o flaquegen... perquè encara no sé del tot quina veu tenen.
-A classe, posaré més en pràctica les expressions “ho sento”, “m’he equivocat” i “tens raó”. No és un signe de debilitat sinó un exercici d’humanitat.
- No tindré la barra d’assenyalar els meus alumnes com a únics culpables de les meves mancances. Fer tard, no saber per on començar o entrar emprenyat a classe no sempre són evitables, però convertir els alumnes en la font del teu problema no és ser un poca-vergonya, sinó el següent.
-No intentaré que cap alumne s’emmiralli en mi, no només perquè l’estaria cagant molt, sinó perquè la meva obstinació hipòcrita podria ser contraproduent i fer que fos, pels alumnes, aquella persona que de gran no volen ser.
-No m’acostaré a rapinyar rajoles de xocolata quan algú celebra anys a l’escola i no pretén oferir-me’n, no només perquè prioritzo el vici en detriment de l’esdeveniment que se celebra, sinó perquè abuso d’una immerscuda llibertat d’exigència. No em donaré a la bona vida aprofitant les escurrialles de les coques d’aniversari dels alumnes, no només per desafiar la meva gola sinó també la meva comoditat.
-...
