Es poden perdre papers, reputació o
temps. Podem perdre i, en el sentit més estricte, perdre’ns. Però al capdevall,
res que no sigui irrecuperable, res que no es pugui tornar a guanyar, trobar o
redreçar. De tot el que creiem posseïr –altres reflexions serien necessàries
per expressar que l’entorn ens pertany més vegades de les que nosaltres creiem
posseïr-lo- la il·lusió és el que cal agafar amb mans de cotó, perquè si
s’estavella al terra, té la capacitat de fer-nos perdre els papers, el temps,
la reputació i de retruc, fer-nos perdre a nosaltres mateixos. La il·lusió no
ha de ser una fita heròica, un cim altíssim ni un periple anguniós, si hom se
sap valdre de petites metes diàries que el mantinguin despert, que l’animin a
acceptar amb joia les alegries i les misèries que tota cosa suposa. El mestre
ha de procurar una pedagogia de l’emoció que no faci caure en la quotidianitat
petiteses que poden ser molt grans, com és començar, de nou, un nou curs. Per a
mi l’emoció té quelcom d’espectacular, més que el final de la sorpresa mateix;
és la prèvia d’una data important, aquella processó de nervis i una dolça
sensació a cavall entre l’incertesa i l’eufòria. I no només el mestre. Sé de
persones que, a força dels anys, i de creure’s uns savis, minimitzen les teves
expectatives i racionalitzen les teves il·lusions, només perquè allò que els
expliques creuen haver-ho viscut tantes vegades que els ha deixat de semblar
fabulós. Me’ls miro amb escepticisme i penso que és trist que, a força de
veure’s gallina vella, el seu caldo s’hagi tornat insípid. Per això m’agraden,
i em fascinen, i em remeten a una pedagogia de l’emoció, i també de
l’optimisme, tots els mestres que, malgrat els anys, i sense haver deixat mai
de tocar de peus a terra, no només s’alegren de les teves pensades, sinó que et
fan partícep de les seves i posen sobre la taula la il·lusió renovada d’un
caldo que ha passat per molts fogons i que, a cops i a entrebancs de bons i
mals cuiners, ha anat perfeccionant-se. Crec que és bo convidar els meus alumnes
a comprendre que cada dia és un regal, i que d’aquesta expressió en faci el
capçal del suro de la classe, també i sobretot, per no oblidar-me que la
il·lusió la tinc just davant dels morros.
