La classe de tercer
puja a l’escenari el dia del festival de Nadal. Després del primer trimestre
n’hi ha molts que han detectat que hi ha bastants alumnes amb forces
dificultats –una classe difícil, diuen-. Dono la raó i aplaudeixo la paciència
de la tutora que ha modificat les programacions mil vegades perquè aprenguin,
abans que res, a obrir bé una llibreta i copiar un exercici, i per haver estat
disposada a deixar de banda els llibres i haver “perdut” tantes hores en
qüestions de calaix que, a aquestes alçades, potser ja haurien d’haver estat
assolides per una bona part de l’alumnat. Vet aquí que entenem els seus nervis
per damunt dels de la resta de mestres per la dificultat afegida, i que admirem
la seva dedicació per no haver tirat la tovallola després d’un dia sencer per
aprendre a escriure la data (bona lletra, marge superior dret, dues quadrícules
i mitja) amb la desil·lusió de comprovar que, el dia següent, tothom (sense excepció)
ha fet cas omís a les seves pautes, i que ha de tornar a començar de nou.
Arribat aquest
punt, els alumnes de tercer s’asseuen a l’escenari. Han sonat masses hits nadalencs,
aquesta tarda, i “El tamborilero” no desentona tant en aquest marc. Però n’hi
ha que no les tenen totes, amb aquests. A mitja cançó, la melodiosa veu d’un triunfito
s’enganxa i comença una segona estrofa versió remix. Els alumnes de tercer,
dempeus, comencen a gesticular, i a cops de Macarena i Gangnam Style, amb un
extraordinari sentit del ritme, conformen una coreografia fantàstica, que fa
xisclar la platea sencera. Quan s’acaba la cançó, i quan acaba el festival, el
públic corrobora que ha estat, amb diferència, la millor actuació de totes.
És evident que el
mèrit és seu, però trobo encara més lloable la tasca que el mestre de música ha
fet. Davant d’una classe distreta, impulsiva i desendreçada, ha optat per
cercar el millor d’ells mateixos, per trobar l’ordre en la seva distracció, i
les millors habilitats entre les seves flaqueses. El resultat no és sorprenent
per la capacitat de ballar dels alumnes, que ja la portaven de casa, sinó per
haver confiat en què darrera del desastre hi tenien quelcom d’especial.
No subestimar mai
les capacitats dels nostres alumnes és una bona lliçó, fins i tot, i
especialment, els dies que ens venç la desil·lusió: a voltes les nostres
pretensions van en paral·lel a les seves motivacions, i ens cal comprendre que
així és impossible trobar-nos.
