Sentències fulminants

Fer rodar caps i coronar els reis de la classe és un antídot eficient per controlar els teus alumnes. És la recepta màgica que dispara, en la majoria de casos, les alertes que posen en marxa un gran mecanisme de càstigs i professors de repàs. Lluny de provocar un drama, davant les estratègies d’avaluació més freqüents, el mestre pot triar entre tenir estómac o treballar-s’ho una mica més. Molts, immunitzats a base de depressions, cridòries i rutines, ja han deixat enrera les vergonyes, i no tenen cap incovenient en aprovar i suspendre, a tort i a dret, gràcies a un extens recopilatori de fitxes i proves d’aquelles d’anar tapant forats entre explicació i explicació. És lògic que aquest fons documental de dictats, comprensions lectores i cal·lígrafies sigui un puntal de la nota de l’avaluació, però no es pot convertir en l’origen i la finalitat de tota cosa. I és que el mestre té a les seves mans la possibilitat de fer rodar caps segons convingui, i això és perillós en la mesura en què no sigui capaç d’actuar amb responsabilitat i tacte. Tant culpable és el mecanisme avaluatiu com el mestre que ha optat per la via fàcil de la sobresaturació de fitxes, controls i altres maneres d’eludir la feina realment feixuga d’atendre correctament. Una mala gestió del temps ens precipita a la comoditat de fixar paràmetres numèrics que no deixen lloc a un espai veritable d’aprenentatge. Quin sentit té puntuar una prova de lectura de paraules per minut si l’alumne no és capaç de reconèixer-ne cap quan ha acabat, si no n’ha captat l’essència, si no ha entès el text? Unes magnífiques taules de resultats associades a puntuacions m’exposen que he d’aprovar en lectura, i amb matrícula d’honor, un alumne que ha llegit una barbaritat de paraules en un minut però que no ha entès absolutament res. On es troba l’eficàcia, la veracitat, l’aprenentatge, en totes aquestes proves de fireta? I en tantes fitxes per matar el temps? Si dediquéssim més temps a escoltar, observar i amarar-nos del que ens envolta comprovaríem que errem de metes, i que mentim a les programacions, perquè el temps se’ns tira a sobre i el més fàcil és servir-se de l’arma secreta de la sentència fulminant, obviant l’alumne pel que és i reduint-lo a uns quants criteris numèrics fruit d’una incompetència traduïda en fitxes sense gaire sentit, d’aquelles que es fan perquè toca fer-les i prou. I que ningú ens ho discuteixi perquè el podríem suspendre.