Taxativament

 Si la decepció no forma part dels teus plans, la frustració és proporcionalment més elevada. I això és el que passa quan has considerat, per error, que res sortiria dels marges establerts, i que els teus alumnes s’adequarien al teu temps i a les teves previsions. Aquests errors de càlcul deuen ser freqüents -tots podem oblidar en algun moment quina és la nostra feina i quins en són els destinataris- però sempre dóna la sensació que l’altre ho deu fer millor, ho afronta diferent, o fa les coses d’una altra manera (i que justament aquesta “altra manera” fa que no li succeeixi res del que t’ha passat a tu). Quan la teoria xoca frontalment amb la realitat t’assetja el dubte de si, en algun moment de la posada en pràctica d’allò que pensaves que sabies tan i tan bé, t’has descuidat algun pas i que, per suposat, la culpa ha de ser teva. Potser el problema és, de nou, obviar el factor humà, i no haver considerat el paper dels alumnes en tot aquest caos. Ser permissiu, per exemple, no ha de significar necessàriament tolerar fins i tot allò que ja no hauria de ser permès en cap cas, com ser democràtic no vol dir que per expressar-me hagi d’anul·lar la llibertat de fer-ho de l’altre. Es tracta de límits translúcids que no sempre són clars, però que no poden esdevenir subjectivament dispersos. L’error potser ha estat considerar flexible el que no hauria de ser-ho: es pot tolerar tot tret de la intolerància. Sóc conscient que l’entorn em demana una capacitat empàtica i una disposició a ser mal·leable que en altres situacions no seria tan prioritària, però hi ha principis que no es poden trair. És llavors quan em dol la intolerància dels alumnes, si penso que formo part del seu procés educatiu i en conseqüència, en sóc part responsable. És per això que el mestre no és l’amic, com l’amic no és el pare ni el pare és el mestre, i que no tot és tebi. No sempre podem ser qui volen que siguem per agradar tothom en qualsevol circumstància i davant qualsevol adversitat. No tot és blanc o negre, però tampoc no tot són matisos grisos. Hi ha màximes que no es poden obviar: els alumnes (ni els mestres) no tenen sempre la raó.