Cada "cosa" al seu lloc (?)

“Elles són tontes. Si en veiés una ara, li donaria una patada”. És obvi que davant un comentari així, no podia continuar com si res, i continuar dedicant tots els meus esforços a fer que els nens aprenguessin a escriure “la nena té els cabells arrissats” sense hipersegmentar-ho. No puc jutjar-los per haver-ho dit, entre altres coses perquè desconec l’origen i la intenció d’unes paraules que, a la vegada, no arribo a endevinar amb quin grau de consciència i gravetat s’han processat. Hipòtesis a banda, em preocupa el semblant superb de l’expressió, perquè altres signes m’indiquen que no es tracta d’una situació aïllada. Si a aquest garbuix de sensacions hi afegim el consens per majoria de la resta de companys i gran part de la opinió en els articles que m’han facilitat a l’escola per ajudar-me a comprendre la raó de ser d’una escola que aposta per l’educació segregada, no em queda altre remei que preocupar-me de debò, i procurar que la meva resposta, en la mesura del possible, els sigui, com a mínim, diferent. Segurament és un comentari i prou, que no els avesa irremeiablement a la condició de futurs mascles alfa, però no cal ser gaire llarg de mires per adonar-se que hi ha quelcom que no rutlla. El que sí que és cert és que l’hàbit de no acostumar-los a la vida real pot viciar les seves actituds, i també les nostres, en no esdevenir conscients de la necessitat de capacitar-los davant d’un món del qual l’escola n’és, simplement, pura realitat immersa, que ha de contribuir a fer-los persones crítiques que optin més per l’anàlisi que pel dogma. L'escola diferenciada no és un cau infest de masclisme fins que algú decideix supeditar-hi la mixta, donant a entendre que les aules, allà, són antres libidinosos d'adolescents que es magregen per les cantonades i que gosen tractar el nen i la nena de semblant manera sense atendre als criteris que els diferencien. Trobo que mirar cap a l’altra banda denota, més enllà de debilitat, una vocació pobra: la del que presumeix hipòcritament del que té perquè no és capaç d’admetre que, fer-ho d’una altra manera, més enllà de ser una solució factible, suposaria un esforç que no està disposat a realitzar. Entenc que és més senzill posar damunt la taula informes que certifiquin, o provin de certificar, que uns tendeixen a un comportament lleugerament més alterat en presència d’algunes que, de trobar-se soles, rendirien molt més, en comptes de plantejar quins reptes educatius suposa aquest fet i provar de donar-hi una resposta que ajudi a avançar en matèria pedagògica. En qualsevol cas, si això no els fos possible -ja sigui per incapacitat, ideari o accídia-, caldria elaborar un discurs que, més enllà de la identitat de l'escola, i la de cadascú, no segregués, que no permetés -no, com a mínim, de manera conscient- expressions lapidàries i massa freqüents (“correu com nenes!”, “jugueu a coses de nois: no feu tonteries i aneu a jugar a futbol!”). Això demana, entre tantes altres coses, no enviar les nenes a pentinar nines i fer-los creure que, encara que no els faci gràcia, és allò (i res més) el que han de fer al pati.