Vendre l'escola

Que et venguin que l’escola, per ideari, pretén formar bones persones, fugint de l’elitisme d’altres centres, i que després, quan hagi de mostrar-se de portes enfora, triï un selecte grup dels ex-alumnes més ben posicionats per parlar-ne és una mica sospitós. Dónes a entendre, doncs, que malgrat t’interessi una educació humana i intel·lectual basada en la humilitat i la bona feina de qui se sap feliç i agraït amb el que té, sempre et serà de més ajuda, a l’hora de vendre l’escola, un professor d’universitat que un escombriaire del teu barri (per molt que el vegis cada dia, i et somrigui amablement perquè es recorda de tu i de les coses que va aprendre). L’escola com a institució ha de donar-se a conèixer, però sense caure en el perill d’haver d’enginyar una imatge corporativa que la desvinculi del seu paper real i la converteixi en simple producte comercial. Hi ha coses amb les que no s’hi pot jugar. D’altra manera, doncs, faries de l’excel·lència una gran contradicció, perquè per comptes d’ajudar els alumnes a donar sentit a les coses i a esdevenir autònoms i capaços d’afrontar la vida amb respecte, convertiries l’aula en el plató d’un concurs de talents, d’un futur d’estrelles estrellades, que guanyarien molt (potser) però no valdrien gaire (segurament). Si dius que l’excel·lència es troba en la quotidianitat de qui se sap prou humil com per assumir una feina amb dignitat, per molt indigna que pugui ser, i creure’s capaç però sense caure en la supèrbia, no pots desdir-te’n quan es tracta d’una imatge de cara a l’aparador, entre altres coses perquè evidenciaries que, per a tu, l’escola és una fàbrica freda, visceral, deshumanitzada i deshumanitzadora. Això és, i espero que sigui per a tothom, l’antítesi del que cal pretendre-hi. Si les formes fan perdre el contingut de les coses existeix el perill que, de tant anunciar-se, no quedi temps per a fer-ho de debò. L’únic que es desencadena llavors és una seqüència d’accions aigualides, perquè donar-te a conèixer (i encara més ara) s’ha convertit en la prioritat del currículum ocult (i també del que no ho és tant) en detriment del que treballes dia rere dia a l’aula. Plantejar l’excel·lència no és dolent, perquè demana cercar noves tècniques que els facin més atractiva i accessible la informació als alumnes, i ajudar a millorar les seves capacitats de maneres més eficaces, però sempre i quan es tingui present aquell refrany popular que diu “lo mejor es enemigo de lo bueno”. I és que plantejar l’excel·lència des del punt de vista dels millors deixa al marge molts alumnes que han donat tot de si mateixos però que no han assolit la fita del nou i mig del primer de la classe, i han de sentir-se dir (a sobre) que ho podrien haver fet més bé, fins i tot quan han tocat el sostre de les seves pròpies capacitats. Seria frustrant, i trist, continuar tenint la sensació que la prioritat és la forma, que la tipografia i la mida del cartell són més importants que l’essència de l’eslògan: total, mentre a les cinc els nens els surtin ben pentinats...