Ni criminals ni ebenistes

A l’escola s’aprèn de tot, especialment com no s’ha de ser. Hi ha qui té com a màxima l’expressió “don’t smile ‘till Christmas” per referir-se a l’autoritat que ha d’imposar a l’aula, repetint-se a mode de salmòdia que no pot permetre’s somriure durant un bon temps –no fins que els alumnes hagin comprès que l’han de respectar. A mi em sembla que és un argument una mica dèbil, no per ineficaç sinó per contraproduent. Imposar-te, més enllà de semblar-me una contradicció pedagògica, no et fa valedor de respecte, però sí de temença. Com s’entén, doncs, que després de Reis apareguis a classe amb un somriure d’orella a orella quan portaves quatre mesos de cares llargues? Nou any, noves intencions? Potser un empatx de neules de xocolata? Com gestiones el tracte amb els  teus alumnes, ara que et tenen por però no confiança? No dic que en aquesta actitud no hi hagi implicació vocacionada per la docència, però sí una dubtosa mal·leabilitat a l’hora d’entendre qui són els nens, dogmatitzant manuals prehistòrics d’enfants sauvages que clamen a crits i cops (perquè no saben fer-ho d’una altra manera) que els marquin, els ordenin i els prohibeixin, de totes totes, qualsevol cosa que faci olor d’instint. Ara, en el meu primer any com a mestre molts em pregunten “què tal els nens?”, i sincerament, no sabria dir quina resposta esperen: “Vols dir si es porten bé? Si són rossos? Si parlen bé l’anglès?”. Ens convé entendre que, fet i fet, són infants. Que de la mateixa manera que s’embruten, ploren, i que prenen mal les mateixes vegades (o més) que actuen amb traïdoria. No confio cegament en la bondat absoluta dels infants, però tampoc no sabria negar-los la possibilitat de veure en el mestre una persona en qui confiar. Per bé que no cregui en aquesta perenne innocència dels alumnes, no crec que condemnar-los a l’educació del càstig perpetu, de cares llargues i sales de professors que imposen sigui la solució que ens salvarà de l’abisme entre el seu món i el nostre. No tinc cap mena d’intenció de justificar allò que els nens fan a consciència, però pequem de setciències si creiem esbrinar en tot moment les seves intencions. Tornar-se rígid en un entorn que demana flexibilitat és obviar-ne l’essència, de l’espai i dels destinataris. Si al néixer talléssim la mà a tothom davant la possibilitat d’apuntar amb un fusell potser no tindríem criminals... però tampoc no tindríem ebenistes.